VESTITS, COMPLEMENTS, SABATES i PENTINATS A L’ANTIGA BARCINO. (II)

BARCINO·COLONIA·ROMAE 

LES JORNADES ROMANES DE BARCELONA 

VESTITS, COMPLEMENTS, SABATES i PENTINATS A L’ANTIGA BARCINO. (II) 

I aquest article esdevé la segona part del repte que vàrem proposar-vos. Recordeu que ens arriscàvem a suggerir-vos que us vestíssiu com feien els antics romans de Barcino, però sempre sota la premissa ineludible de la difusió cultural, atès que no volem que tot plegat es converteixi en una vulgar festa de disfresses, un tronat mercat romà o una convenció de ”ridículs frikies”.

Vam tancar l’article coneixent com s’havien de vestir els homes, tot seguint les indicacions de la Doctora Esperança Borrell, professora titular de la Facultat de Filologia Clàssica de la Universitat de Barcelona.

Ara continuarem parlant dels vestits de les dones, els complements, les sabates i els pentinats tot seguint els comentaris de la Dra. Borrel, però hi afegirem les idees que ens donen François Gilbert i Danielle Chastenet al seu llibre La femme romaine, París, 2007, Éditions Errance.

I recordeu que, tot plegat és una manera de participar i de crear en nom de la Història, en nom de la Cultura. I, en definitiva, gaudireu fent Història, gaudireu fent Cultura.

Vestit de les dones

• Stola: Equival a la toga dels homes, però és el vestit generalment de les dones casades o matrones.

Es tracta d’un vestit ampli, llarg fins als peus tot formant plecs, i amb mànigues que cobria totalment els braços o, com a mínim, fins als colzes. La seva forma, doncs, no es gaire diferent de la túnica, encara que més ampla i llarga. Al voltant del coll porta un brodat (patagium) i se cenyeix a la cintura amb un cinturó que sovint queda amagat.

L’estola duia una peça ornamental que s’anomenava instita que no se sap amb seguretat com era.

• Palla: Vestit més ampli, d’influència grega, era una peça de roba solemne. Es pot comparar a un gran xal que es posa a sobre de l’estola i quan surt la matrona al carrer serveix per cobrir-li el cap (símbol de dona casada).

Complements

Barrets: Solament els homes portaven barret i només de viatge (petasus ‘barret d’ala’); altrament cobrien el cap amb caputxes (cuculus).

Ventalls i ombrel·la (flabellum / umbella): D’origen oriental, van arribar a Roma a través de Grècia. Eren de grandària important i sovint eren el esclaus (flabrarius / flabrarii) els encarregat de venta les mestresses. Tenien forma de fulla amb un mànec per a agafar-lo, però aquesta no era l’única forma que podien tenir. També eren variats pel que fa als materials (papir, pell, roba, metall, etc.) i colors (verds, blau cel, amb decoració de fulles de palma, etc.).

Agulles (uitta / mitra) i cintes (acus crinalis / comatoria): Emprades fonamentalment per a subjectar els pentinats femenins. Les fibulae eren el fermalls que servien per a les robes.

El calçat

Quatre tipus de calçat bàsics: espardenyes (soleae > sola [de sabata]), sandàlies (sandalia), socs (socci) i sabates (calcei).

Entre el calçat i el peu ni els homes ni les dones duien cap protecció; en cas de necessitat (malaltia, fred, etc.) s’embenaven els peus i/o les cames.

Els cabells

Els nombrosos retrats conservats que els romans van fer a totes les èpoques permeten, juntament amb les fonts textuals, tenir un coneixement força exacte sobre els costums, les modes i les maneres de tenir cura dels cabells de tot el cos tant en homes com en dones.

Barba i cabells masculins

Als romans antics els agradava dur cabells i barba llargs i descurats.

Els primers barbers van arribar, a mitjans del s. IV aC, a Roma procedents de l’illa de Sicília. La paraula llatina que designa l’ofici de barber –tonsor– és reveladora d’un canvi de costum, atès que deriva del verb tondēre ‘tondre’, ‘rapar’ (aplicat als animals ‘esquilar’), ‘tallar’.

El tallat de la barba podia ser de tres maneres:

• strictim ‘arran <fins a la rel>’,

• ad cutem ‘a pell’,

• ad pectinem ‘a pinta’.

Tenia tres fases:

• Tallat (llat. tonsus ‘tallat del cabell’ / in-tonsus ‘intons’ > ‘imberbe’).

• Rapat amb ganivet (llat. culter / cultellus) o navalla (llat. nauacula).

• Eliminació dels pèls rebels amb pinces (llat. uolsellae)

Com ara, barbers i barberies feien també la manicura.

La consideració social dels barbers i del seu instrumental era terrible ja que podrien desgraciar la fesomia de qualsevol amb els seus estris tallants.

Segons la tradició, el primer a afaitar-se la barba fou Escipió Emilià, però a les monedes és Claudi Marcel (268-208 aC).

El costum d’afaitar-se es va generalitzar entre els homes romans adults, perquè els joves sí que duien barba fins aproximadament els 22 anys en què s’oferia a una divinitat (a Apol·lo, a Júpiter o a Venus); no obstant, Ciceró titlla de subversius els jovenets barbats.

Va ser moda deixar-se barba des de Trajà fins a Constantí.

Si la moda era anar afaitat, en senyal de dol es duia barba, més o menys curta; si la moda era dur barba, a l’inrevés.

Amb independència de la moda, els filòsofs són representats sempre amb barba per a simbolitzar, segons sembla, que estaven sempre en les seves cabòries i no es preocupaven de foteses. També les estàtues dels déus, amb excepció d’Apol·lo, fins al punt que hi havia barbes postisses d’or, a manera d’exvot, la llargada de les quals depenia de la ‘pietat’ de qui l’oferia.

Els cabells femenins

Les dones tenyien els seus cabells de tots colors. De fet, trobaven un cert encant en l’exotisme a l’hora d’escollir el color: ros daurat, vermell i fins i tot blau.

Els cabells eren sempre llargs, però, per a sortir al carrer i en els actes públics, anaven sempre recollits deixant la nuca descoberta.

Però creiem que és millor llegir la descripció del pentinat femení que fa Ovidi al seu Ars Amandi i que ens acosta a la realitat del dia a dia de les dones romanes i dels seus pentinats:

L'elegància ens captiva: que els vostres cabells no estiguin embullats; les mans que els pentinen els donen o els treuen bellesa. No hi ha un sol tipus de pentinat: que cadascuna esculli el que l'afavoreixi, i que consulti abans davant el mirall. A una cara allargada li escau una simple clenxa als cabells. [...] Les cares rodones requereixen fer-se un petit monyo a dalt de tot del cap perquè es vegin les orelles. Que els cabells d'una altra caiguin sobre ambdues espatlles [...]. Que una altra se'ls lligui al darrere [...]. A aquesta li escau que els cabells li caiguin lliurement bufats. Aquella, en canvi, ha de portar els cabells ben cenyits. A aquesta li agrada guarnir-se amb una closca de tortuga de Cilene; aquella porta rissos semblants a les onades. Però ni tu podràs comptar mai els aglans de la frondosa alzina, [...], ni jo abastar tan gran número de pentinats. Cada nou dia afegeix un nou pentinat. També a moltes els escau una cabellera deixada: sovint creuries que porta el pentinat d'ahir quan s'acaba de pentinar. L'art s'assembla a l'atzar [...] Quant afavoreix la natura el vostre encant! Tenim molts mitjans per reparar els vostres defectes! Nosaltres ens anem quedant al descobert i ens cauen els cabells arrencats [...]. La dona, en canvi, tenyeix els seus cabells blancs amb herbes de Germània i amb aquest artifici aconsegueix un color millor que el natural. La dona es passeja amb la seva cabellera espessíssima comprada i amb diners fa seva la cabellera d'una altra. l no li fa vergonya comprar-la: veiem que es venen obertament davant els ulls d'Hèrcules i del cor de donzelles.

Amb cadascuna de les paraules i les indicacions que hem anat recollint en els nostres estudis i que hem experimentat en les nostres recreacions històriques, esperem haver-vos explicat de manera planera com podeu vestir-vos a la manera de les romanes i els romans de l’antiga Barcino. Que així pugueu gaudir de l’experiència estètica, de l’empatia històrica, de sentir-vos com els vostres avantpassats en la vostra ciutat.

Ricard Llop Altés

Professor de Llatí i Cultura Clàssica de l’Escola Joan Pelegrí. 

Director de Barcino Oriens Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Romana de la Fundació Cultural Hostafrancs. 

Membre de la Junta de l’Associació de Comerciants Creu Coberta.